28 de setembre de 2013

Les aurores i Richard Feynman

Aquesta minientrada està dedicada als meus alumnes de 1r d'ESO interessats per les aurores boreals i la ionització (!). El quart i últim dels vídeos que Reid Gower va dedicar a Richard Feynman, en el que la seva germana, també física, ens en parla.

Potser també hi descobriu alguna referència al meu anterior blog.

Aquí us el deixo:



Fraus i bromes intel·lectuals

Aquesta setmana he llegit una notícia curiosa publicada al web de Nature. En ella s'explica com un article, ja retirat, que es va publicar en una revista científica (Biochemical and Biophysical Research Communications) era un estrany frau.


Portada de Nature, treballant des de 1869
La llebre va saltar quan l'investigador nordamericà Bruce Spiegelman es va adonar que la investigació reflectida en la revista era la mateixa que ell havia presentat en diverses trobades d'investigadors. El més curiós del cas, és que els autors de l'article, suposadament de la Universitat de Tessàlia (Grècia), no havien treballat mai a la Universitat i, pel que sembla, ni tan sols existeixen.

La revista ha retirat l'article i està mirant d'aclarir els fets i denunciar-los si és possible. Spiegelman pensa que algú ha mirat de fer-li mal, entenc que torpedinant la seva preeminència en la investigació. 

Crec que poca gent sap com funciona el món de la publicació en ciència. Sovint apareixen als mitjans de comunicació notícies sobre publicacions en revistes (sobretot les de més prestigi com la pròpia Nature o Science) com si fossin ja una veritat absoluta. Suposo que molts recordareu el famós cas dels neutrins ultralumínics.

Res és perfecte; la ciència intenta apropar-s'hi però com en tota activitat humana hi ha errors, intencions poc clares o, directament, mala fe. Una manera d'evitar-ho és la revisió per pars. Quan els científics pensen que la seva investigació és prou "publicable" envien un article (paper) a una revista del ram o més general, com les citades anteriorment; allà, l'editor fa una primera tria per determinar si l'article és prou interessant i l'envia a experts (peer review), investigadors que coneixen el camp del paper per a què donin el vistiplau; evidentment, no poden repetir la investigació però poden adonar-se d'errors experimentals, plagis o de si afegeix res realment nou al coneixement del moment.

Si l'article passa aquests filtres es publica; vol dir això que ja es dóna per bo? No. Tota la comunitat científica del ram estarà a l'aguait, com ho va estar Spiegelman, per veure si l'article compleix amb el que s'espera i alguns miraran de repetir la investigació o anar més enllà. Per tant, si era una enganyifa, conscient o no, tard o d'hora el tombaran.

Aquest afer m'ha recordat el famós cas Sokal. Alan Sokal és físic; l'any 1996, tip que intelectuals de les ciències socials utilitzessin les idees de la física a la seva manera, molt cops en articles ben difícils de pair, va perpetrar-ne un, plagat de cites d'aquests intel·lectuals, però que no tenia cap sentit. 


Alan Sokal, punyetero
L'article es va publicar a una revista, Social Text, el mateix dia que Sokal publicava en una altra revista que tot allò era un engany. Així volia demostrar la falta de rigor dels editors de les revistes de ciències socials i enfotre-se'n, crec també, dels intel·lectuals del ram. El títol no té pèrdua: Trangressing the boundaries: Towards a Transformative Hermeneutics of Quantum Gravity (podeu atrevir-vos a llegir-lo aquí). Un es pregunta què fa un article sobre gravetat quàntica, un dels fenòmens més misteriosos de la Natura, en una revista de ciències socials; potser sí que es fiquen una mica on no toca; bé, com tants avui en dia que sembla que entenguin la física quàntica millor que els que la investiguen, com ens explica el gran manresà Ignacio Cirac:



Bé, en todas partes cuecen habas, com molts altres casos ens han fet saber, també dins del món de les ciències naturals. L'important és que aquests jocs, més o menys entretinguts, serveixin per millorar el sistema.

23 de setembre de 2013

Un Darwin més enllà del científic

Aquest estiu vaig tenir la oportunitat de veure una pel·lícula que em va arribar a l'ànima, si és que en tinc. Potser no és molt bona i té, a estones, un aire un punt folletinesc, però parla d'un dels meus personatges més admirats en el seu vessant més humà. 

Es tracta de Creation, dirigida l'any 2009 per Jon Amiel i interpretada en els seus principals papers per Paul Bettany i Jennifer Connelly. Bettany és Charles Darwin i Connelly, la seva esposa Emma. Un altre personatge important és Annie Darwin, la filla més estimada pel gran naturalista i que va morir amb només 10 anys.

La trama es centra fonamentalment en dues de les angoixes de Darwin: els seus dubtes davant la publicació de l'Origen de les espècies (en part per por de ferir la sensibiltat religiosa de la seva dona) i la mort de la seva filla, que s'atribuïa en part pel fet que Charles i Emma eren cosins.

Encara que alguns fets o personatges potser no estan del tot ben retratats (pel que jo sé, però, de la biografia de Darwin, molt del que s'hi descriu és correcte) i potser es pinta un Darwin excessivament tormentat, el nivell de detall tan britànic i les esplèndides interpretacions ho compensen, al meu entendre. La nena que fa d'Annie és tan encantadora que és impossible no estimar-la com ho va fer el seu pare:

"We have lost the joy of the Household, and the solace of our old age:— she must have known how we loved her; oh that she could now know how deeply, how tenderly we do still & shall ever love her dear joyous face. Blessings on her."  

Charles i Annie Darwin, complicitat
La pel·lícula es pot veure en VOSE en aquest enllaç de vimeo.

Una aproximació, doncs, més assequible que qualsevol biografia al gran savi de Shrewsbury.

14 de setembre de 2013

Cèl·lules reparadores

Encara que molts ho volen pensar, no tot el que ve de Madrid és dolent ni es diu en anglès de forma poc ortodoxa. A Madrid hi ha un important centre d'investigació, el CNIO (Centro Nacional de Investigaciones Oncológicas), que també ha estat notícia l'onze de setembre per un descobriment prou interessant.

Els investigadors de l'equip dirigit per Manuel Serrano (curiosament consta com a Tumor supression group que sembla no tenir molta relació però sí en té un mica) han aconseguit produir cèl·lules mare a partir de cèl·lules mare adultes en ratolins.

Les cèl·lules mare iPS són cèl·lules mare provinents de cèl·lules adultes després d'una reprogramació genètica; aquestes cèl·lules reben còpies de 4 gens que les transformen en cèl·lules capaces de donar lloc a pràcticament qualsevol tipus de cèl·lula. Aquesta tècnica va ser ideada pel japonès Shinya Yamanaka, investigació que li va proporcionar el premi Nobel de Medicina l'any passat.

L'equip de Serrano, on ha tingut un paper molt rellevant la jove investigadora María Abad, ha aconseguit el mateix però no en cèl·lules aïllades al laboratori sinó en un ratolí viu. Per a això van produir ratolins modificats genèticament per a què expressessin la informació d'aquests quatre gens (que normalment s'expressa en cèl·lules embrionàries) quan els investigadors volguessin.


Manuel Serrano, mentor, i María Abad, pencaire.
Les cèl·lules obtingudes són molt interessants perquè es recuperen fàcilment de la sang i tenen més potencial transformador que les iPS de Yamanaka. A més, hi hauria la gràcia que no caldria aplicar-les des de fora, ja que, en el millor dels casos, es podria induir la seva producció en un teixit danyat i elles mateixes l'anirien reparant. Bé, això últim és especulatiu, però l'estudi del grup del CNIO obre una nova porta que dóna més possibilitats a aquestes cèl·lules tan prometedores però que no acaben de donar els resultats que s'esperaven fa uns anys.

Si en voleu informació més a fons:
La notícia a Nature, revista on es va publicar la investigació.
També a Materia, a SINC , a Naukas i a El País, on ho expliquen molt més bé del que ho pot fer qui això escriu.

I aquest aclaridor vídeo produit pel propi CNIO:




El CNIO, amb un pressupost similar al del RCD Espanyol, pressupost que, evidentment, ha vist retallat els últims temps, segueix donant resultats potents malgrat tot. Esperem que algun dia els polítics d'aquest país se n'adonin de la importància de la investigació com ho fan d'altres. Ho dubto molt, però.

11 de setembre de 2013

Monstres del Cosmos

L'inefable John Boswell ha publicat el seu més recent vídeo a Symphony of science. El dedica als forats negres i, per a mi, és un dels millors musicalment parlant; m'encanta com canten: There are monsters out in the Cosmos that can swallow entire stars com si fos una amenaça.

Està subtitulat al castellà però pot ser una bona ocasió per practicar el vostre anglès:





Les muntanyes dels déus

No sóc especialment amic dels rècords. De fet, penso que són molt injustos perquè donen un immens mèrit al primer i molt poc al segon.
És evident que Usain Bolt és un atleta esplèndid, però quants podrien dir qui és el següent del rànquing i que no deu ser lent precisament?

El mateix passa amb les coses o els fenòmens naturals. Per uns mísers 233 m, hi ha veritables cues per pujar l'Everest i pocs s'aventuren al K2, que segons diuen els experts representa un repte molt més difícil.
S'ha de dir, però, que l'Everest potser no és la muntanya més alta de la Terra; depèn des d'on ho mesurem. Si no tenim present el mar, la muntanya més alta és el Mauna Kea, un volcà hawaià inactiu de 10.203 m d'alt si el comptem des de la base, que és al fons del mar. A l'Everest se li compta l'alçada des del nivell del mar encara que, és clar, no neix pas al nivell del mar. Bé, en el fons, tot té una importància relativa, interessant sobretot per als afeccionats als rècords.


El Mauna Kea, la muntanya blanca per als hawaians.
Els volcans hawaians són especialment immensos. Neixen en el que s'anomena un punt calent, fenomen no del tot entès, que provoca l'aparició de magmes en superfície en zones inesperades. Aquests magmes són molt fluids i s'extenen en forma de lava per una gran superfície. Per tant, són molt amplis i, si passa prou temps, poden ser prou alts, encara que per la gran amplitud tenen una forma força aplanada (en escut). Per tant, acaben tenint un volum que fa empal·lidir el cim més orgullós de l'Himàlaia.
Per a què us feu una idea, el Mauna Loa, el cosí actiu del Mauna Kea és considerat la muntanya més gran de la Terra, amb un volum d'uns 75.000 km cúbics; empetiteix l'Everest que està pels volts d'uns 2400 km cúbics.


El Mauna Loa en plena erupció, amb les seves laves fluïdes.
Al Mauna Loa, però li ha sortit l'última setmana un competidor seriós. Es tracta del Tamu Massif, un volcà extingit fa 140 milions d'anys que descansa al fons del Pacífic, a uns 1500 km a l'Est del Japó. No és excepcionalment alt, uns 4000 m d'alçada, però s'extén al llarg de 650 km. Per això podria ser més voluminós que el Mauna Loa.


Situació del Tamu Massif respecte el Japó.
No és que es conegués aquesta estructura, el que passa és que l'estudi que han publicat recentment geòlegs de la Universitat A&M de Texas sembla demostrar que es tracta realment d'un sol volcà i no d'una cadena d'uns quants. Han escanejat els fluxos de lava amb ones sísmiques provocades per canons d'aire i han arribat a aquesta conclusió (conclusió amb la que no tots els experts estan d'acord, però).

El volcà és sobre un antic límit divergent de plaques litosfèriques. En aquests límits els magmes solen ser força fluids i per això cal esperar-hi volcans en escut. 

És molt gran, sí, però queda petit davant del gran monstre del Sistema Solar. Un altre volcà, també extingit, encara que hi ha certs dubtes al respecte, es menjaria amb patates Tamu Massif, perquè, malgrat ser una mica més curt, és molt més alt. Es tracta d'Olympus Mons.


Mart i Olympus Mons amb una línia blanca a la seva dreta.
És a Mart i fa gairebé 22 km d'alçada. No sorprèn el seu nom, el de la muntanya dels antics déus grecs; qui no s'imagina Zeus dalt d'aquesta immensa talaia. Al seu costat, el veritable Mont Olimp, la muntanya més alta de Grècia amb 2917 m, sembla la llar d'un déu menor.

Ja he dit que no sóc gaire amic de rècords; sí que ho sóc de números aclaparadors. M'ajuden amb una dosi d'humilitat que mai sobra.

PD: Deixo per al possible lector imaginar per què Mart pot tenir muntanyes molt més altes que la Terra.




2 de setembre de 2013

Tornant a començar

Avui comença aquest nou blog de ciències. És la continuació de l'anterior: La inconcebible natura de la Natura, que després de dos anys i quatre mesos i 79 entrades va morir d'avorriment.

Aquest nou blog mereixerà una oportunitat però per no massa temps: fins a desembre. Llavors, segons com hagin anat les coses, seguirà o no. Esperem que sigui prou interessant per a vosaltres; per a què ho sigui, la participació d'altres és imprescindible, aportant idees, comentaris, crítiques més o menys constructives, ...

La meva primera idea és fer dues entrades setmanals: una de més llarga comentant una notícia de la setmana i una altra de més intemporal. I a partir d'aquí, ja veurem.

A més, hi haurà un twitter i, potser més endavant, un facebook, malgrat la meva prevenció respecte les xarxes socials.

Esperem que us agradi.

Per últim, com no, el perquè del títol: Un altre cop es basa en una altra cita del gran Richard Feynman. Aquest cop, manlleva un poeta, no he aclarit quin, per filosofar sobre la ciència que hi ha en una copa de vi per acabar ... bé, aquí teniu la interpretació que en fa Gavin Aung Than en el seu genial Zen Pencils.