12 d’octubre de 2013

En el buit de l'espai

He vist aquesta tarda la pel·lícula Gravity d'Alfonso Cuarón. Coneixia a Cuarón de El presoner d'Azkaban i de Children of Men ("Hijos de los hombres").
Em sembla un esplèndid director i havent-ne vist els tràilers i llegit les generoses crítiques, li tenia moltes ganes. Poques pel·lícules han reflectit la feina dels astronautes en un ambient realista. I és aquest realisme el que, al meu entendre, impacta més de la pel·lícula. 


Alfonso Cuarón, crack de la càmera
Començada a preparar abans que deixessin d'enlairar-se els últims shuttles, (el que dóna un cert aspecte anacrònic a la pel·lícula), el procés ha estat llarg i s'ha rodat en 3D amb pràcticament només dos actors. En un any particularment prolífic en pel·lícules de Ciència Ficció, aquesta ficció més o menys científica s'emporta la palma.


Endinsant-se en el buit de l'espai
No cal esperar en Gravity un argument especialment complex; és cine pur: la imatge, el ritme, els llarguíssims plans seqüència que t'atrapen, la tercera dimensió aportant profunditat al buit immens de l'espai, ... i el pànic de la protagonista en un ambient completament hostil, a mercè de les lleis de la Física newtoniana; quin tros de classe de Física es pot fer amb Gravity!

Les expectatives eren molt altes i, en casos així, un sol sortir decebut. Puc dir que en el meu cas només ho he estat una mica per algunes trampes del guió, especialment l'inversemblança absoluta d'una metgessa instal·lant un aparell de la seva invenció al Hubble, metgessa que per altra banda no sembla presentar un perfil psicològic massa estable per a ser astronauta.

Apart d'això, i d'alguns errors que només detecten els experts (us recomano les entrades el twitter de Neil deGrasse Tyson del 6 d'octubre així com aquest enllaç on explica el que sí li agrada de la pel·lícula), em sembla una molt bona pel·lícula de la que destacaria, apart del que he dit fa dos paràgrafs:

- Sandra Bullock, que com molts han destacat està esplèndida (llàstima haver de sacrificar la versió original pel 3D); porta amb solvència el pes de tota la pel·lícula.


La Dra. Ryan Stone (Sandra Bullock) intentant recordar el seu entrenament
- La importància que es dóna als programes espacials no americans, incloent les naus russes Soyuz i l'estació espacial xinesa Tiangong. Encara que tot comença amb una pífia dels russos.

- L'absència, en general, de so (no sempre, però), substituït per una música potent. Poc corrent en les pelis de l'espai.

- El penúltim pla, em sembla fantàstic, com un homenatge a la Terra (i que dóna nom a la pel·lícula, entenc).

No confio com alguns diuen, que aquesta pel·lícula sigui el principi de res però, crec que deixarà petja per tot el que aporta.

Si no l'heu vista encara, no us la perdeu. Millor anar-hi sense haver-ne vist res però si no podeu esperar, aquí una mostra:







Premis i congressos

Avui canvio l'estil: la notícia serà curta i l'extra serà més llarg. Aquesta ha estat una setmana prou interessant des del punt de vista de la ciència.

Per una banda, la concessió dels premis Nobel, entre ells el tan esperat de Física per a Peter Higgs (i François Englert) per la predicció de la "remaleïda partícula". Com que ja vaig dedicar una entrada al tema en l'antic blog, a ella us adreço.

Els premis sempre tenen el seu component d'injustícia; en el cas dels Nobel (els de ciències) no solen dur molta polèmica però aquest any hi ha hagut qui s'ha sentit no reconegut i el fet que no es concedeix a més de tres persones ha deixat fora els investigadors del CERN que van demostrar l'existència del bosó de Higgs.
Potser el comitè Nobel haurà de replantejar-se la seva política perquè la ciència és molt més coral que en l'època en què es va instituir el premi, per molt que el testament d'Alfred Nobel digui el que digui.


Higgs, després d'amagar-se uns dies, finalment va donar la cara

Més sobre el Higgs a Centpeus, Materia i SINC

Per altra banda, no tot són nobels a la vida i acabo de saber que l'exalumne de Proa Eduard Batlle (juntament amb Joan Seoane) ha rebut el premi Josef Steiner per la seva contribució a l'estudi del càncer de còlon, al qual ja fa temps que s'hi dedica. No vaig tenir la sort de ser el seu professor (sí de la seva germana petita Raquel), per això el felicito a ell i a qui fos que el dugués a interessar-se per la investigació, en la modèstia contribució que pot fer un professor de secundària.


El Dr. Batlle, de l'institiut de Recerca Biomèdica

Per últim, s'ha celebrat a Barcelona el congrés AIDS vaccine 2013, amb renovades esperances per a la consecució d'una vacuna; tot i això, es veu més probable una vacuna terapèutica que una de preventiva.


Els codirectors de l'Hivacat, Bonaventura Clotet i Josep Maria Gatell al congrés

5 d’octubre de 2013

A vista d'ocell

Aquest vídeo del vol d'una àguila des del seu punt de vista impressiona:



I si us ha agradat, no us perdeu l'esplèndida sèrie de la BBC (qui, si no?) "La Tierra desde el cielo" (Earthflight):



Cinc episodis sensacionals.

Open Day al PRBB

Des de fa sis anys, el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBBobre les seves portes al públic un dissabte de tardor. 

Hi he passat bona part del dia i he pogut visitar dos dels laboratoris, un de l'IMIM (Institut Municipal d'Investigació Mèdica) i l'altre del CRG (Centre de Regulació Genòmica), he assistit a tres conferències (sobre l'Alzheimer i els seus mites, la prevenció i detecció precoç del càncer i sobre teràpia gènica de la corea de Huntington) i a un cafè científic sobre "La biologia del sexe" amb la participació de la psicòloga i terapeuta sexual Elena Crespi, el bioquímic i divulgador Pere Estupinyà i la neurobiòloga del CRG Mara Dierssen i presentat per l'exalumna i editora científica del Parc, Maruxa Martínez.

Més de 8 hores (excepte uns 40 minuts per dinar i alguna que altra aturadeta) més que ben aprofitades; l'esforç que fan tots aquests investigadors i d'altres per fer arribar la ciència al gran públic és més que notable i tot plegat ajuda a presentar la cara més humana del científic més enllà del més que gastat i arnat clixé del savi embatat i encorbatat, mig absent d'aquest món. 

Tots han mostrat una afabilitat i simpatia esplèndides en una feina que, evidentment, no és la seva, però que és tan important tant per a ells com per a la resta de la societat: Donar a conèixer el gran públic el que fan i per què ho fan.

Penjo unes quantes fotos del dia. La qualitat només es pot atribuir a la càmera, al fotògraf o a ambdós. Si cliqueu a sobre les veureu més bé:


Una vista del brutal edifici del PRBB
Aquesta piscina gairebé olímpica és al sostre de la primera planta
Taller d'extracció del propi DNA
Conferència sobre la teràpia gènica del Huntington; el ratolí malalt és el de la dreta. Interessantíssima
Explicant els microarrays amb plastilina a l'IMIM
El doctor Juanjo Fraire del CRG investiga la física del desenvolupament. Ciència bàsica en acció
M'encanta la cara d'interès de l'home de l'esquerra
D'esquerra a dreta: Elena Crespi, Pere Estupinyà, Mara Dierssen i Maruxa Martínez
Com que no m'ha sortit masssa bé, aquesta l'he rampinyada del Twitter del Pere Estupinyà
Ja han penjat la gravació del què s'ha dit al Cafè Científic; teniu l'enllaç aquí.

El proper octubre, si voleu saber què es cou en Biomedicina a Barcelona, no us perdeu el proper Open Day.

28 de setembre de 2013

Les aurores i Richard Feynman

Aquesta minientrada està dedicada als meus alumnes de 1r d'ESO interessats per les aurores boreals i la ionització (!). El quart i últim dels vídeos que Reid Gower va dedicar a Richard Feynman, en el que la seva germana, també física, ens en parla.

Potser també hi descobriu alguna referència al meu anterior blog.

Aquí us el deixo:



Fraus i bromes intel·lectuals

Aquesta setmana he llegit una notícia curiosa publicada al web de Nature. En ella s'explica com un article, ja retirat, que es va publicar en una revista científica (Biochemical and Biophysical Research Communications) era un estrany frau.


Portada de Nature, treballant des de 1869
La llebre va saltar quan l'investigador nordamericà Bruce Spiegelman es va adonar que la investigació reflectida en la revista era la mateixa que ell havia presentat en diverses trobades d'investigadors. El més curiós del cas, és que els autors de l'article, suposadament de la Universitat de Tessàlia (Grècia), no havien treballat mai a la Universitat i, pel que sembla, ni tan sols existeixen.

La revista ha retirat l'article i està mirant d'aclarir els fets i denunciar-los si és possible. Spiegelman pensa que algú ha mirat de fer-li mal, entenc que torpedinant la seva preeminència en la investigació. 

Crec que poca gent sap com funciona el món de la publicació en ciència. Sovint apareixen als mitjans de comunicació notícies sobre publicacions en revistes (sobretot les de més prestigi com la pròpia Nature o Science) com si fossin ja una veritat absoluta. Suposo que molts recordareu el famós cas dels neutrins ultralumínics.

Res és perfecte; la ciència intenta apropar-s'hi però com en tota activitat humana hi ha errors, intencions poc clares o, directament, mala fe. Una manera d'evitar-ho és la revisió per pars. Quan els científics pensen que la seva investigació és prou "publicable" envien un article (paper) a una revista del ram o més general, com les citades anteriorment; allà, l'editor fa una primera tria per determinar si l'article és prou interessant i l'envia a experts (peer review), investigadors que coneixen el camp del paper per a què donin el vistiplau; evidentment, no poden repetir la investigació però poden adonar-se d'errors experimentals, plagis o de si afegeix res realment nou al coneixement del moment.

Si l'article passa aquests filtres es publica; vol dir això que ja es dóna per bo? No. Tota la comunitat científica del ram estarà a l'aguait, com ho va estar Spiegelman, per veure si l'article compleix amb el que s'espera i alguns miraran de repetir la investigació o anar més enllà. Per tant, si era una enganyifa, conscient o no, tard o d'hora el tombaran.

Aquest afer m'ha recordat el famós cas Sokal. Alan Sokal és físic; l'any 1996, tip que intelectuals de les ciències socials utilitzessin les idees de la física a la seva manera, molt cops en articles ben difícils de pair, va perpetrar-ne un, plagat de cites d'aquests intel·lectuals, però que no tenia cap sentit. 


Alan Sokal, punyetero
L'article es va publicar a una revista, Social Text, el mateix dia que Sokal publicava en una altra revista que tot allò era un engany. Així volia demostrar la falta de rigor dels editors de les revistes de ciències socials i enfotre-se'n, crec també, dels intel·lectuals del ram. El títol no té pèrdua: Trangressing the boundaries: Towards a Transformative Hermeneutics of Quantum Gravity (podeu atrevir-vos a llegir-lo aquí). Un es pregunta què fa un article sobre gravetat quàntica, un dels fenòmens més misteriosos de la Natura, en una revista de ciències socials; potser sí que es fiquen una mica on no toca; bé, com tants avui en dia que sembla que entenguin la física quàntica millor que els que la investiguen, com ens explica el gran manresà Ignacio Cirac:



Bé, en todas partes cuecen habas, com molts altres casos ens han fet saber, també dins del món de les ciències naturals. L'important és que aquests jocs, més o menys entretinguts, serveixin per millorar el sistema.

23 de setembre de 2013

Un Darwin més enllà del científic

Aquest estiu vaig tenir la oportunitat de veure una pel·lícula que em va arribar a l'ànima, si és que en tinc. Potser no és molt bona i té, a estones, un aire un punt folletinesc, però parla d'un dels meus personatges més admirats en el seu vessant més humà. 

Es tracta de Creation, dirigida l'any 2009 per Jon Amiel i interpretada en els seus principals papers per Paul Bettany i Jennifer Connelly. Bettany és Charles Darwin i Connelly, la seva esposa Emma. Un altre personatge important és Annie Darwin, la filla més estimada pel gran naturalista i que va morir amb només 10 anys.

La trama es centra fonamentalment en dues de les angoixes de Darwin: els seus dubtes davant la publicació de l'Origen de les espècies (en part per por de ferir la sensibiltat religiosa de la seva dona) i la mort de la seva filla, que s'atribuïa en part pel fet que Charles i Emma eren cosins.

Encara que alguns fets o personatges potser no estan del tot ben retratats (pel que jo sé, però, de la biografia de Darwin, molt del que s'hi descriu és correcte) i potser es pinta un Darwin excessivament tormentat, el nivell de detall tan britànic i les esplèndides interpretacions ho compensen, al meu entendre. La nena que fa d'Annie és tan encantadora que és impossible no estimar-la com ho va fer el seu pare:

"We have lost the joy of the Household, and the solace of our old age:— she must have known how we loved her; oh that she could now know how deeply, how tenderly we do still & shall ever love her dear joyous face. Blessings on her."  

Charles i Annie Darwin, complicitat
La pel·lícula es pot veure en VOSE en aquest enllaç de vimeo.

Una aproximació, doncs, més assequible que qualsevol biografia al gran savi de Shrewsbury.