Fraus i bromes intel·lectuals

Aquesta setmana he llegit una notícia curiosa publicada al web de Nature. En ella s'explica com un article, ja retirat, que es va publicar en una revista científica (Biochemical and Biophysical Research Communications) era un estrany frau.

Portada de Nature, treballant des de 1869

La llebre va saltar quan l'investigador nordamericà Bruce Spiegelman es va adonar que la investigació reflectida en la revista era la mateixa que ell havia presentat en diverses trobades d'investigadors. El més curiós del cas, és que els autors de l'article, suposadament de la Universitat de Tessàlia (Grècia), no havien treballat mai a la Universitat i, pel que sembla, ni tan sols existeixen.

La revista ha retirat l'article i està mirant d'aclarir els fets i denunciar-los si és possible. Spiegelman pensa que algú ha mirat de fer-li mal, entenc que torpedinant la seva preeminència en la investigació. 

Crec que poca gent sap com funciona el món de la publicació en ciència. Sovint apareixen als mitjans de comunicació notícies sobre publicacions en revistes (sobretot les de més prestigi com la pròpia Nature o Science) com si fossin ja una veritat absoluta. Suposo que molts recordareu el famós cas dels neutrins ultralumínics.

Res és perfecte; la ciència intenta apropar-s'hi però com en tota activitat humana hi ha errors, intencions poc clares o, directament, mala fe. Una manera d'evitar-ho és la revisió per pars. Quan els científics pensen que la seva investigació és prou "publicable" envien un article (paper) a una revista del ram o més general, com les citades anteriorment; allà, l'editor fa una primera tria per determinar si l'article és prou interessant i l'envia a experts (peer review), investigadors que coneixen el camp del paper per a què donin el vistiplau; evidentment, no poden repetir la investigació però poden adonar-se d'errors experimentals, plagis o de si afegeix res realment nou al coneixement del moment.

Si l'article passa aquests filtres es publica; vol dir això que ja es dóna per bo? No. Tota la comunitat científica del ram estarà a l'aguait, com ho va estar Spiegelman, per veure si l'article compleix amb el que s'espera i alguns miraran de repetir la investigació o anar més enllà. Per tant, si era una enganyifa, conscient o no, tard o d'hora el tombaran.

Aquest afer m'ha recordat el famós cas Sokal. Alan Sokal és físic; l'any 1996, tip que intelectuals de les ciències socials utilitzessin les idees de la física a la seva manera, molt cops en articles ben difícils de pair, va perpetrar-ne un, plagat de cites d'aquests intel·lectuals, però que no tenia cap sentit. 

Alan Sokal, punyetero

L'article es va publicar a una revista, Social Text, el mateix dia que Sokal publicava en una altra revista que tot allò era un engany. Així volia demostrar la falta de rigor dels editors de les revistes de ciències socials i enfotre-se'n, crec també, dels intel·lectuals del ram. El títol no té pèrdua: Trangressing the boundaries: Towards a Transformative Hermeneutics of Quantum Gravity (podeu atrevir-vos a llegir-lo aquí). Un es pregunta què fa un article sobre gravetat quàntica, un dels fenòmens més misteriosos de la Natura, en una revista de ciències socials; potser sí que es fiquen una mica on no toca; bé, com tants avui en dia que sembla que entenguin la física quàntica millor que els que la investiguen, com ens explica el gran manresà Ignacio Cirac:

Bé, en todas partes cuecen habas, com molts altres casos ens han fet saber, també dins del món de les ciències naturals. L'important és que aquests jocs, més o menys entretinguts, serveixin per millorar el sistema.