Cèl·lules reparadores

Encara que molts ho volen pensar, no tot el que ve de Madrid és dolent ni es diu en anglès de forma poc ortodoxa. A Madrid hi ha un important centre d'investigació, el CNIO (Centro Nacional de Investigaciones Oncológicas), que també ha estat notícia l'onze de setembre per un descobriment prou interessant.

Els investigadors de l'equip dirigit per Manuel Serrano (curiosament consta com a Tumor supression group que sembla no tenir molta relació però sí en té un mica) han aconseguit produir cèl·lules mare a partir de cèl·lules mare adultes en ratolins.

Les cèl·lules mare iPS són cèl·lules mare provinents de cèl·lules adultes després d'una reprogramació genètica; aquestes cèl·lules reben còpies de 4 gens que les transformen en cèl·lules capaces de donar lloc a pràcticament qualsevol tipus de cèl·lula. Aquesta tècnica va ser ideada pel japonès Shinya Yamanaka, investigació que li va proporcionar el premi Nobel de Medicina l'any passat.

L'equip de Serrano, on ha tingut un paper molt rellevant la jove investigadora María Abad, ha aconseguit el mateix però no en cèl·lules aïllades al laboratori sinó en un ratolí viu. Per a això van produir ratolins modificats genèticament per a què expressessin la informació d'aquests quatre gens (que normalment s'expressa en cèl·lules embrionàries) quan els investigadors volguessin.

Manuel Serrano, mentor, i María Abad, pencaire.

Les cèl·lules obtingudes són molt interessants perquè es recuperen fàcilment de la sang i tenen més potencial transformador que les iPS de Yamanaka. A més, hi hauria la gràcia que no caldria aplicar-les des de fora, ja que, en el millor dels casos, es podria induir la seva producció en un teixit danyat i elles mateixes l'anirien reparant. Bé, això últim és especulatiu, però l'estudi del grup del CNIO obre una nova porta que dóna més possibilitats a aquestes cèl·lules tan prometedores però que no acaben de donar els resultats que s'esperaven fa uns anys.

Si en voleu informació més a fons:
La notícia a Nature, revista on es va publicar la investigació.
També a Materia, a SINC , a Naukas i a El País, on ho expliquen molt més bé del que ho pot fer qui això escriu.

I aquest aclaridor vídeo produit pel propi CNIO:

El CNIO, amb un pressupost similar al del RCD Espanyol, pressupost que, evidentment, ha vist retallat els últims temps, segueix donant resultats potents malgrat tot. Esperem que algun dia els polítics d'aquest país se n'adonin de la importància de la investigació com ho fan d'altres. Ho dubto molt, però.

Monstres del Cosmos

L'inefable John Boswell ha publicat el seu més recent vídeo a Symphony of science. El dedica als forats negres i, per a mi, és un dels millors musicalment parlant; m'encanta com canten: There are monsters out in the Cosmos that can swallow entire stars com si fos una amenaça.

Està subtitulat al castellà però pot ser una bona ocasió per practicar el vostre anglès:

Les muntanyes dels déus

No sóc especialment amic dels rècords. De fet, penso que són molt injustos perquè donen un immens mèrit al primer i molt poc al segon.
És evident que Usain Bolt és un atleta esplèndid, però quants podrien dir qui és el següent del rànquing i que no deu ser lent precisament?

El mateix passa amb les coses o els fenòmens naturals. Per uns mísers 233 m, hi ha veritables cues per pujar l'Everest i pocs s'aventuren al K2, que segons diuen els experts representa un repte molt més difícil.
S'ha de dir, però, que l'Everest potser no és la muntanya més alta de la Terra; depèn des d'on ho mesurem. Si no tenim present el mar, la muntanya més alta és el Mauna Kea, un volcà hawaià inactiu de 10.203 m d'alt si el comptem des de la base, que és al fons del mar. A l'Everest se li compta l'alçada des del nivell del mar encara que, és clar, no neix pas al nivell del mar. Bé, en el fons, tot té una importància relativa, interessant sobretot per als afeccionats als rècords.

El Mauna Kea, la muntanya blanca per als hawaians.

Els volcans hawaians són especialment immensos. Neixen en el que s'anomena un punt calent, fenomen no del tot entès, que provoca l'aparició de magmes en superfície en zones inesperades. Aquests magmes són molt fluids i s'extenen en forma de lava per una gran superfície. Per tant, són molt amplis i, si passa prou temps, poden ser prou alts, encara que per la gran amplitud tenen una forma força aplanada (en escut). Per tant, acaben tenint un volum que fa empal·lidir el cim més orgullós de l'Himàlaia.
Per a què us feu una idea, el Mauna Loa, el cosí actiu del Mauna Kea és considerat la muntanya més gran de la Terra, amb un volum d'uns 75.000 km cúbics; empetiteix l'Everest que està pels volts d'uns 2400 km cúbics.

El Mauna Loa en plena erupció, amb les seves laves fluïdes.

Al Mauna Loa, però li ha sortit l'última setmana un competidor seriós. Es tracta del Tamu Massif, un volcà extingit fa 140 milions d'anys que descansa al fons del Pacífic, a uns 1500 km a l'Est del Japó. No és excepcionalment alt, uns 4000 m d'alçada, però s'extén al llarg de 650 km. Per això podria ser més voluminós que el Mauna Loa.

Situació del Tamu Massif respecte el Japó.

No és que es conegués aquesta estructura, el que passa és que l'estudi que han publicat recentment geòlegs de la Universitat A&M de Texas sembla demostrar que es tracta realment d'un sol volcà i no d'una cadena d'uns quants. Han escanejat els fluxos de lava amb ones sísmiques provocades per canons d'aire i han arribat a aquesta conclusió (conclusió amb la que no tots els experts estan d'acord, però).

El volcà és sobre un antic límit divergent de plaques litosfèriques. En aquests límits els magmes solen ser força fluids i per això cal esperar-hi volcans en escut. 

És molt gran, sí, però queda petit davant del gran monstre del Sistema Solar. Un altre volcà, també extingit, encara que hi ha certs dubtes al respecte, es menjaria amb patates Tamu Massif, perquè, malgrat ser una mica més curt, és molt més alt. Es tracta d'Olympus Mons.

Mart i Olympus Mons amb una línia blanca a la seva dreta.

És a Mart i fa gairebé 22 km d'alçada. No sorprèn el seu nom, el de la muntanya dels antics déus grecs; qui no s'imagina Zeus dalt d'aquesta immensa talaia. Al seu costat, el veritable Mont Olimp, la muntanya més alta de Grècia amb 2917 m, sembla la llar d'un déu menor.

Ja he dit que no sóc gaire amic de rècords; sí que ho sóc de números aclaparadors. M'ajuden amb una dosi d'humilitat que mai sobra.

PD: Deixo per al possible lector imaginar per què Mart pot tenir muntanyes molt més altes que la Terra.

Tornant a començar

Avui comença aquest nou blog de ciències. És la continuació de l'anterior: La inconcebible natura de la Natura, que després de dos anys i quatre mesos i 79 entrades va morir d'avorriment.

Aquest nou blog mereixerà una oportunitat però per no massa temps: fins a desembre. Llavors, segons com hagin anat les coses, seguirà o no. Esperem que sigui prou interessant per a vosaltres; per a què ho sigui, la participació d'altres és imprescindible, aportant idees, comentaris, crítiques més o menys constructives, ...

La meva primera idea és fer dues entrades setmanals: una de més llarga comentant una notícia de la setmana i una altra de més intemporal. I a partir d'aquí, ja veurem.

A més, hi haurà un twitter i, potser més endavant, un facebook, malgrat la meva prevenció respecte les xarxes socials.

Esperem que us agradi.

Per últim, com no, el perquè del títol: Un altre cop es basa en una altra cita del gran Richard Feynman. Aquest cop, manlleva un poeta, no he aclarit quin, per filosofar sobre la ciència que hi ha en una copa de vi per acabar ... bé, aquí teniu la interpretació que en fa Gavin Aung Than en el seu genial Zen Pencils.